CÓRDOBA...

Mendoza ha quedat enrera. Els seus vins i les seves vinyes. El fabulós Aconcagua i la seva gent. I comença una nova, i potser llarga, estadía a Córdoba. No, no hi ha Mesquita. M'oloro que serà acudit fàcil i és per això que ja ho deixo clar. Em comptes de Mesquita hi ha misions jesuítiques...
Prefereixo no parlar del viatge, doncs ha sigut un del pitjorets i ja està passat. I no ha sigut per les hores (només 10) sinó perquè no aconseguia agafar la postura al seient. De totes maneres, prefereixo parlar d'aquesta ciutat, d'aquest hostel, concretament, el Córdoba BackPackers. Quin munt de records, de bons records m'han envaït el cap mentre caminava de l'estació de busos fins al Hostel. L'altre cop que vaig estar aquí, ara fa tres anys, potser vaig arribar a estar-m'hi un meset. He recordat perfectament el camí cap al hostel. Molt d'hora era i com que tenia una habitació compartida, he prefirt esperar a que es despertés el company d'habitació. Ha sigut al cap d'una hora quan he sentit una veu familiar... Era la Claudia!!! Quina mutua il·lusió em tingut al veure'ns, ha sigut màgic... L'última vegada que la vaig veure tenia una panxa de 8 mesos. M'ha parlat que ens juntarem amb la gent que hi havia per aquella època i que han mantingut el contacte. Tinc moltes ganes de veure'ls. Per mi estar a Córdoba Backpackers, es com estar a casa. M'esperen uns dies de juntar-me amb amics/gues, concerts, aniversaris, ...
Vaig a dinar...
Un petó cordobés...
Peri

MENDOZA...

"Oh! Gauchito Gil te pido humildemente se cumpla por tu intermedio ante Dios, el milagro que te pido: y te prometo que cumpliré mi promesa y ante Dios te haré ver, y te brindaré mi fiel agradecimiento y demostración de fé en Dios y en vos Gauchito Gil
Amén"

Unes de les llegendes, i creences, més importants d'Argentina, es la del famós desertor de l'exèrcit i convertit en una espècie de "Robin Hood". Nascut al 1847, s'ha convertit en tot un Deu vivent en tot el país. Al costat de les carreteres, sempre hi trobes petits santuaris rodejats de banderoles tot d'un vermell llampant. Tothom rep homenatge a El Gauchito, oferint-li aigua o petits records personals.

Finalment ahir vaig fer un tour turñistic. Mira que em costa fer aquestes coses! Però si volia veure el Aconcagua, era l'opció més esconòmica.

Un viatge de 3 hores fins al Parc Nacional, passant per diferents poblets enclavats en la carretera que et porta fins a Santiago de Xile. I parran, com no, al "Puente del Inca". Una formació espectacular que ja forma part de les zones protegides. No és un pont natural de pedra, sinó que és un pont natual de pedres i sorra, això fa que cada vegada és torni més perillós caminar-hi pel damunt. El color ocre és degut a les termes naturals que hi ha just al costat. Aigua que arriba entre 35º i 38º. Arribada al Parc Nacional por laguna de los Horcones. Caminadeta fins al mirador del llac i l'espectacular vista de la bèstia dels Andes.
Demà marxo cap a Còrdoba! Ja en tinc ganes!

Petons
Peri

MENDOZA!!!

Después de 19 horas de viaje en bus, semi cama y sin servicio a bordo (comida) y después de caminar una hora por las calles de Mendoza con la mochila a la espalda... por fin llegué al Mendoza Inn Hostel!
En esta tierra de vinos empieza una no tan nueva ruta, pues mis siguientes destinos seran segundas y terceras veces que visitaré. A partir de este punto voy a recorrer lugares, visitar viejos amigos y recorrer algunos puntos que se quedaron en el tintero a la espera de una nueva visita: Esta! La única diferencia es que visitaré estos ya conocidos lugares des de otro punto de vista. Ahora viajo para Mundi Travels.
Mundi Travels y yo les deseamos... Feliz Viaje!
Peri

MENDOZA?

Dono per acabada la meva ruta per Bariloche. Anem cap a un nou destí: Mendoza? Suposo que aniré a Mendoza, però com que els meus plans canvien en un obrir i tancar d'ulls, prefereixo posar-ho amb interrogant. Tampoc sé què o qui em puc trobar de camí a la terminal de bus que em faci canviar d'opinió! M'encanta aquesta sensació. La sensació de llibertat de poder canviar de pla quan ho cregui convenient... Cap a les 12 aniré a la terminal de bus a veure si hi ha bitllet per anar-hi. De moment, per internet, he comprobat que queden unes 19 places.

Ara sí. Ara toca el·laborar una bona ruta de "Bodegas Mendozinas". Malbec, syrah, tempranillo, ... Una varietat increible de bons vins. Res a envejar als vins de la meva terra.

I qui sap! Potser m'animo i escalo l'Aconcagua amb en Karonte, un vell amic cordobés que treballa allí, al cim més alt de Sud amèrica! O potser em conformo en anar a explorar la Plaza de Mulas, el camp base. O potser no acabo fent res de res!

Petons

Peri

BARILOCHE...Asado i chau!

En teoria avui volia marxar. Sort que ahir no vaig poder comprar bitllet de bus cap a Mendoza. Ahir van arribar, amb bici, l'Emiliano i en Martín (de Tucuman i Rosario). I després d'una agradable nit de cervesetes i xarrera acompanyats també del Gary (Australia), la Mariela (Buenos Aires) i la Judith (si, la kayaquista), avui en Martín s'ha ofert a fer un parell de pollastres a la parrilla i una amani criolla! És increïble això de que algú s'ofereixi a cuinar per a tots. No és com una calçotada que representa que es fa entre tots i de fet sempre som uns quants els que donem voltes fen beure que treballem i l'únic treball és que no és noti que ens escaquegem! L'asador és l'encarregat de fer la brasa, de cuinar la carn i inclús de servir-la. I si convé, s'aixeca a buscar més carn. Lo típic és el famós: "Un apauso para el asador" i tothom aplaudeix. M'encanta

El pollastre... Boníssim!!! I el Malbec... Tremendu!

(Quan arribi a Mendoza, ja us parlaré d'aquesta varietat de raïm)

BARILOCHE, BARILOCHE...

Dilluns instal·ladet en una casa tota feta de xipré patagònic. Es molt acollidor aquest hostel. Us recordeu que hi vaig arribar el divendres i que vaig haber de marxar? D'acord, doncs mentre esperava que és fes l'hora per anar a buscar el bus, vaig estar perlant amb la Judith, una noia que viu i treballa al hostel, interessada pel meu projecte ja que ella, a més a més, treballa de guia de kayak. Treballa per una empresa que es diu "Pura vida Patagónia" i treballen amb el tema de les mobilitats reduïdes. Tot va quedar en un parlar. Dilluns, quan vaig arribar al hostel, tenia una renió organitzada amb Laura, membre de l'associació Invisibles, de Bariloche, encarregats d'assessorar diferents col·lectius turístics (empreses, restaurants, hotels, ...) en l'adaptabilitat del lloc. Increïble la tasca i tota la informació que em va regalar. Però tot no acaba aquí, resulta que la Laura és germana de la Belén, que és propietaria del PuraVida Patagonia i... dijous em van convidar a participar en l'activitat de kayak perquè jo veies les possibilitats. Però per acabar d'arrodonir, dijous, mentre estava al hostel esperant a que es fer l'hora d'empendre camí cap a l'activitat, Nery, la jefa de l'hostal, ve cap a mi amb un telèfon i em diu: "José, es para ti!". El primer que vaig pensar va ser, com la meva mare ha aconseguit el telèfon del hostel?" (es broma!) No vaig poder pensar. Simplement vaig respondre: "Diga?" Era un home de "Surface Travel" demanant-me si ens podriem reunir juntament amb en German, que va en cadira de rodes i s'encarrega de l'adaptabilitat de Bariloche. Doncs, si, nois i noies, jo també vaig flipar. Ahir kayak by the face pel Lago Gutièrrez, caminadeta cap a la Cascada de los Duendes i avui renió. Molt, molt, molt productiva (clar que no us penso explicar la reunió!)

Us deixo unes fotos

Petó

Peri

BARILOCHE... Una crónica atrasada

Creo que me despité entre tanta reflexión (que no consiste en hacer 2 flexiones en una) y dejé de lado mi última ruta. Pues si, después de visitar el Prque Nacional de los Alerces, me fuí para El Bolsón, a pocos kilometros. Me instalé en un hostel. Solo. Sin turístas. Paseé y di vueltas, pero me di cuenta que no encajaba en aquel lugar que para muchos es imponente. Supogo que ya andaba cansado de caminar por las montañas. Por lo que decidí irme al dia siguiente hacia Bariloche. Llegué y me dirijí al Hostel La Bolsa del Deporte, un bonito hostel construido enteramente de ciprés patagónico. Muy acogedor. Pero, por primera vez en mi vida, no tube lugar para dormir. Y no tan solo en ese hostel, sino en ningun hostel de todo Bariloche. Nery, la dueña, llamó a ver si quedaba alguna cama libre en algun lugar. Nada. Todo bajo el cartel de "completo". Justo ese fin de semana habia un encuentro de mujeres de toda Argentina y otro de Evangelistas. Nunca me habia pasado tener que irme de una ciudad por no encontrar alojamiento. Me quedé perplejo. En blanco. Y que hago? Nery me indicó que lo mejor era irme a Villa la Angostura, a una hora de Bariloche. Pues nada, me agarré un bus y llegué a esa desolada ciudad atacada, cada vez que sopla vieno del sur, por las cenizas del volcán chileno. Llegué y no podia creer la cantida de cenizas que se habia acomulado, des del mes de junio, en ese pequeño pueblo a pies del lago Nahuel Huapi y el lago Correntoso. Montañas y montañas de cenizas que los vecinos iban acumulando en las aceras de las calles. Jardines de ceniza. Tejados de ceniza... Para que os hagais una idea, imaginaros una nevada.... pues lo mismo con ceniza: carteles, árboles, tejados, coches, ... Increible. Me tomé el fin de semana libre. El sábado caminé hasta el puente que une los dos lagos. Buena comida casera. Buen vino. Películas. Relax... El domingo hacia viento or lo que tube que quedarme en el hostel si no queria aspirar una gran cantidad de cenizas... Solo visita al super y más relax!

Lunes: ya en Bariloche. Mañana pilas a full!!!

Besos

Peri