SAN PEDRO D´ATACAMA

Quan repaso en la meva memória totes les vivènces d'aquest més a Córdoba, se'm posa la pell de gallina i em costa expresar totes les emocions que, de regal, han entrat per tots els poros del meu cos.
Perdoneu que no hagi escrit abans, pero ha sigut bastant intens tot aquest temps. Un repaset? Despres de l´aniversari fabulós de la meva amiga Caro, del concert del Ciro, la festa d´aniversari de Francesco... Ja tocava la visita a Alta Gracia per visitar la casa on es va criar Ernesto Che Guevara, recomenable. A l´endemà, vaig tenir la gran oportunitat d´anar d´acampada tres dies amb una molt bona companyia. Tres fabulosos dies a Cuesta Blanca, a una hora i mitja de bus i una horeta caminant fins arribar a "La Playa de los Hippies". Va ser fantastica l´organització, perque tothom al hostel ens va ajudar: un ens deixava una tenda, l´altre un sac, l´altre 2 estores... Fantastics dies de relax, sol i riu en mig de la natura´, tranquils per realitzar la tan esperada fotosintesis que necessitavem després de tants dies d´alquitrà.
Dijous: Manu Chao. El pavello dels Juniors a reventar! Entrades exaurides... Feia temps que no anava a un macro concert. Continuo en forma!
Divendres: La Caro i els seus amics ens van convidar a un concertàs a petit comité al Planta Baja. Allí vam gaudir, més i tot que a Manu Chao, d´Armando Flores (Córdoba) i de Las Manos de Filippi (BBAA). Brutalissim concert. Us recomano que els escolteu al youtube!
Dissabte: Tercera marxa per la llei d´identitat del col.lectiu gay, lesbiana i trans. Marxa per l´Av. General Paz i, com no, acabn a davant de la catedral. El tan evitat comiat de la gent de Cordoba amb el millor asado de la historia (exeptuan l´asado de corder patagónic que em va brindar el papi Soso fa 3 anys) I la famosa frase de: Quan ens tornarem a veure?... Durs son i seran els comiats... Gràcies Córdoba. Gràcies Caro. Gràcies Córdoba Backpackers!
Direcció a Purmamarca. Poblet al vell estil andí. Carrers de terra i casetes d´adobe. Vam dormir en mig del camp. A l´hospedaje Garcia en el que vam arribar a les 12 de la matinada. Un parell de nits i el vent ens dugué cap a San Pedro D´Atacama. Fent autoestop vam coneixer en Guillermo y Sylvia, una simpatica parella de jubilats de Santiago de Chile. Una agradable tarde i una tendre posta de sol en mig del desert on el paissatge i la quantitat de marrons es indescriptible. Salars, llacs i geysers en els dies seguents... Ara ja ens plantegem l´accés cap a Bolivia. Quan? A qui l´importa? A nosaltres no!
Petons
Peri

CÓRDOBA... Diari a diari

Això en dic jo celebrar un aniversari com cal. Una cinquantena de convidats a celebrar els 32 anyets de la Caro. Pata de cancho amb salsetes, panets, cervesa, ... I que no se t'oblidi mai celebrar algun esdeveniment important sense treure les obligades ampolles de Fernet i que siguin de la marca Branca! Sort que la celebració fou entre setmana, perquè sino, potser encara hi seriem. Gràcies Caro, va ser genial!
L'altre gran experiència va ser compartida també amb Caro, la qual em va convidar al concert de Ciro y los Persas, que és l'ex cantant de Los Piojos, el grup amb més fama de tot l'Argentina. Els masters del rock argentí! Una sala plena de gom a gom esperant impacients a que els músics fessin sonar els primers acords. Un esclat d'emoció va retronar a la sala quan la primera nota va sortir dels amplificadors. Increible com et fan ballar aquests músics, i sobre tot, quan tocaven temes dels Piojos. Saltan i ballan, em sentia com un alemny en mig d'un concert dels Lax'n Busto a la Pl. Nova: feliç i content i sense entendre el que sonava! Com a punt graciós per mi va ser que només em vaig beure 2 cerveses! El etit detall es que en els concerts les cerveses son de litre!
El nostre conegut i estimat Obèlix diria alguna cosa així "son bojos aquestos argentins" al saber que aquí es sopa després dels concerts! I així fou. Vam anar a La Paz, al rest bar del nostre amic Rodro. I fins aquí la meva nit amb la Caro i els seus amics, els quals em van deixar a casa on m'hi esperava una gran festa d'aniversari del Francesco, un noi italià que treballa al hostel. Bé, no cal que entri en detalls de la festa...
A la espera del concert de Manu Chao....
Un petó
Peri

CÓRDOBA... 2 MESOS

Uffffff, ja han passat dos mesos? Qui ho havia de dir! El temps passa volant. Ja a la meitat de la meva tercera setmana a aquesta ciutat que em té atrapat (i no sóc l'únic). No sabem que és exactament el que fa que molts viatgers ens quedem mínim una setmana en aquest hostel. Ni ho sabem, ni ho sabrem i tampoc no ens preocupa saber-ho. Hi som feliços, aquí dins, en aquesta petita comunitat, o petit país, o potser es una mena de poblat? no ho sé... Un dia asado... l'altre algú fa pasta... Birretes després d'escalar... I el temps va passant...
La calor comença a fer-se insoportable, sort que ahir nit va caure un bon xàfec, però hauria d'haver caigut méz aigua, perquè el sol torna a cremar.
Avui he anat a escalar, amb la meva aniga Sara (una italiana atrapada aquí, també) al rocòdrom del Club Andino de Córdoba. Fantàstic. Em acabat esgotats. Lo millor, per això, és que des del Club han organitzat una sortida per aquest cap de setmana (dissabte i diumenge) a Los Gigantes, a la serralada de Córdoba, per donar a conèixer la gent que va al roco, les magnífiques muntanyes que té aquesta província. Ens hem animat i ens hi hem apuntat. Transport, sopar, dormir al refu i material per escalar $90 (menys de 15 €).
Avui, aniversari de la Caro, una fantàstica noieta que ja vag conèixer aa ja farà 3 anys i escaig.
M'agradaria començar a rumiar cap a on aniré després de Córdoba, però trobo que es un desgast bastant inútil deguda a l'experiència que he tingut fins arribar aquí doncs ja sabeu quina és la meva filosofia de viatjant: EL meu pla de viatge, és un viatge sense pla! (ho he recordat per si algú s'havia perdut alguna entrada)
Potser aniré a Brasil? o Potser cap a Bolivia? O potser vaig a Brasil passant per Bolivia? Viatjar, es una infinita serie de possibilitats matemàtiques que de matemàtic no en té absolutament res. La qüestió es desplaçar-se d'un lloc a l'altre, i lo millor és que no necessites ni un motiu ni una justificació per fer-ho o deixar de fer-ho. Simplement és ser concient i feliç del que fas i d'on estàs... I si no t'agrada, canvia-ho. Us imagineu el dia a dia així?...
Molts petonets
Peri

PD: I Equador? O Colómbia? ... Deixem que tot vagi cap a on hagi d'anar...

ROSARIO... INTENS

Torno estar a Córdoba després d'una visita llampec a Rosario. Quins records aquella ciutat. Va ser cap al març de 2006, quan vaig descobrir aquesta ciutat, i de passada mig país, gràcies al casament de la Nadia i el Titu. Per tercera vegada em tornava a trobar amb aquella ciutat on sóc benvingut. Ha sigut una visita rapidíssima, però la veritta que he gaudit moltíssim de l'hospitalitat argentina. Dimarts vaig arriibar al migdia i ja em vaig trobar amb la parella rosarinovendrellenca i els dos menuts. Tranquils i relaxats, varem dinar i ens explicàvem quantre detalls per posar-nos al corrent de tot. Visita al casal Català. A la nit, trobada amb els cosins. Fantàstic sopar a base d'empanades de tots gustos amb el Gastón, la Mariana, el Potola, la Bere, el Titu i la Nadia (la meva dona no va venir. No es trobava bé). Dimecres esmorzar a la "Costanera" amb vistes al riu Paraná. Cap al migdia trobada amb en Victor i el Mauro, pare i germà de la Nadia, on ens vam dirigir cap a EL Grillo, una caseta que tenen al camp. UN bon asado com Déu mana i per tirar avall, vam muntra a cavall. Cavalls criollos, que son una mica més baixets que els andalusos, per exemple. Fantastiques sensacions ja recorrein al meu cap. De l'afortunat que em sentia de poder compartir un asado amb amics. L'espera va valdre la pena. A la nit, la Bere ens va cuinar carn al forn. Si una mica de sobredosis, però ja està bé perquè no sé quan tornaré a menjar un asado amb gent estimada. Vaig reafirmar la meva idiologia de viatge. Potser vaig deixar de menjar corder patagònic, potser no vaig veure un bon vi... Però ahir vaig ser conscient que anar a un restaurant a menjar carn, es com anar al restaurant a menjar calçots (una vegada fa gràcia, però moltes ja no). Estic molt content del tracte rebut en aquesta ciutat. Estic molt agraït per tot el que es reb a cada cantonada quan vas acompanyat amb gent que t'estima. Gràcies Turcos!

Ara, ja a Córdoba, continuo la meva estdía fins al 20 de novembre.
Petons
Peri