Fantastic cap d'any a Copacabana, als peus del llac Titicaca... Ara ja a la Paz, capital de Bolivia, m'agradaria fer-vos 5 cèntims de lo que significa ser backpacker, o com diem, "motxileru".
És tracta d'una seguit de sensacions que de vegades costen plasmar per escrit.
Hi ha com una biblia no escrita que tens que tenir clar: Ment oberta, manies poques (o cap), paciència, master en regateig, buscar la tangent als circuïts turístics (tot i que de vegades no hi ha altre remei) i ganes, moltes ganes de conèixer i aprendre.
Arribes a un lloc. Fas cara de seguretat, però per dins només es repeteix la famosa frase: "i ara? cap a on vaig?" (Perquè clar, justament no portes una guia d'aquell pais que hi has anat a parar sense saber-ho) Camines. Camines i observes... "Mmmm, aquest lloc sembla interessant per dinar"... "I aquest altre per sopar" . Comences a preguntar preus per dormir, mirar les habitacions, els lavabos, ... Parlant de lavabos, com a cosa curiosa us explicaré com era la dutxa del "Alojamiento Kotha Kahuaña", de Copacabana. Lavabo comunitari. Entraves i a l'esquerra una petita pica que, per retar-te les dents, havies de posar un peu dins del plat de la dutxa. Una paret i darrera la tan preciada tassa! Ara bé, lo divertit és a l'hora de dutxar-te. Has d'avisar a la mastressa. Entres, et despulles, piques al vidre de la porta i ella obre l'aigua. Quan acabes, tornes a picar i ella l'apaga.
Clar, per 2'50€ que més puc demanar? Doncs que m'obrin i em tanquin l'aigua de la dutxa!!!
Camines pel carrer i un t'ofereix propaganda d'un restaurant, que justament aquest individuu acaba essent el teu company fent alguna cervesa en algun bar... Ves quina casualitat, no?
Preguntes el preu d'una peça de roba i acabes parlant del mal temps o de la vida cotidiana del lloc... Tot son excuses per encetar una convesa. I que me'n dieu de la cholita que ven no sé exactament com és diu, i vas i li preguntes, i ella gustosa te'n ofereix perquè ho provis...
M'encanta arribar a ciutats en les que ja he estat, com és el cas de La Paz, i jugar a enrecordar-me d'on era aquell fabulós Hostal El Solario (3€), i aquella botiga on posa "Sellos de Goma", m'enrecordava d'aquella cantonada. I després de no se quants dies menjant "sopa de i arròs amb", i menú mexicà, i menú no se que, i menú no sé quantus... enrecordar-te que al teu carrer hi ha un restaurant àrab, en el qual he gastat 3€ per menjar una esberginia fregida amb salsa de iogurt amb all i menta, i un fabulós kebab de pollastre... Enrecordar-se d'això es maravellós!!!
Per molts anys que no em pesi la motxilla... La meva motxilla és part de la meva felicitat!!!
Petons
Peri
PD: A l'entrada anterior hi tenius 3 ofertes de backpackers...
És tracta d'una seguit de sensacions que de vegades costen plasmar per escrit.
Hi ha com una biblia no escrita que tens que tenir clar: Ment oberta, manies poques (o cap), paciència, master en regateig, buscar la tangent als circuïts turístics (tot i que de vegades no hi ha altre remei) i ganes, moltes ganes de conèixer i aprendre.
Arribes a un lloc. Fas cara de seguretat, però per dins només es repeteix la famosa frase: "i ara? cap a on vaig?" (Perquè clar, justament no portes una guia d'aquell pais que hi has anat a parar sense saber-ho) Camines. Camines i observes... "Mmmm, aquest lloc sembla interessant per dinar"... "I aquest altre per sopar" . Comences a preguntar preus per dormir, mirar les habitacions, els lavabos, ... Parlant de lavabos, com a cosa curiosa us explicaré com era la dutxa del "Alojamiento Kotha Kahuaña", de Copacabana. Lavabo comunitari. Entraves i a l'esquerra una petita pica que, per retar-te les dents, havies de posar un peu dins del plat de la dutxa. Una paret i darrera la tan preciada tassa! Ara bé, lo divertit és a l'hora de dutxar-te. Has d'avisar a la mastressa. Entres, et despulles, piques al vidre de la porta i ella obre l'aigua. Quan acabes, tornes a picar i ella l'apaga.
Clar, per 2'50€ que més puc demanar? Doncs que m'obrin i em tanquin l'aigua de la dutxa!!!
Camines pel carrer i un t'ofereix propaganda d'un restaurant, que justament aquest individuu acaba essent el teu company fent alguna cervesa en algun bar... Ves quina casualitat, no?
Preguntes el preu d'una peça de roba i acabes parlant del mal temps o de la vida cotidiana del lloc... Tot son excuses per encetar una convesa. I que me'n dieu de la cholita que ven no sé exactament com és diu, i vas i li preguntes, i ella gustosa te'n ofereix perquè ho provis...
M'encanta arribar a ciutats en les que ja he estat, com és el cas de La Paz, i jugar a enrecordar-me d'on era aquell fabulós Hostal El Solario (3€), i aquella botiga on posa "Sellos de Goma", m'enrecordava d'aquella cantonada. I després de no se quants dies menjant "sopa de i arròs amb", i menú mexicà, i menú no se que, i menú no sé quantus... enrecordar-te que al teu carrer hi ha un restaurant àrab, en el qual he gastat 3€ per menjar una esberginia fregida amb salsa de iogurt amb all i menta, i un fabulós kebab de pollastre... Enrecordar-se d'això es maravellós!!!
Per molts anys que no em pesi la motxilla... La meva motxilla és part de la meva felicitat!!!
Petons
Peri
PD: A l'entrada anterior hi tenius 3 ofertes de backpackers...
Quina sensació extraordinària que transmets noi!
ResponderEliminarBona aquesta: la motxilla sempre ben plena de felicitat (i ben buida de runa!).
Petonàs frieeeed!
PepQ.