EL CALAFATE

I que n'es de bonic esbrinar que quan portes certes hores en bus i certes hores d'espera en una terminal, i que quan agafes el que per un moment sembla ser el penúltim bus, mires cap al sostre i veus una bombeta gran, en 3D, amb molta llum i a sobre n'ets concient que és una al·lucinació. Doncs si, se m'ha encès la fantàstica llumeta que m'ha dit: PROU! I així ho he fet. He decidit quedar-me a El Calafate. NO m'ha vingut gens de gust tornar-me a esperar una hora a una altre terminal de bus per haver de fer 3 hores amb un altre trasto gegant de ferro. M'he instal·lat en un preciós hostel de fusta, i a més, es el hostel més barat que he trobat des de que sóc a l'Argentina. Algú pensava que no podria variar els meus plans en un obrir i tancar d'ulls? A més, el meu company de viatge, o sigui jo mateix, sempre pensa igual que jo, per tant, no hi ha discusió possible. Sentir-se lliure de decidir que vols fer a cada moment és una de les emocions indescriptibles que conec i que recomano.

Ai! Quins records em porta El Calafate, ciutat que ja vaig estar-hi l'any 2002, en el meu primer viatge trasoceànic a Xile, i que vaig tenir el plaer de compartir-lo amb una persona que m'estimo molt. És com un germà.

Ja m'han dit les possibilitats que hi ha a fer aquí, però ara el que em ve de gust fer fins que es faci ben fosc, es no pensar en el que puc fer o hauria de fer. Ara el que vull es pasejar tranquilament pel poble, conèixe'l i conèixer gent... Ups! Això de conèixer gent? Em sembla que he estat llegint massa. M'estic llegint "El món sobre rodes" de l'Albert Casals, us el recomano. Quin tiu! S'està convertin en el meu ídol!

Un petó dolç i tranquil.